(...)
...Quimi Portet va actuar amb l'Orquestra Filharmònica de Cro-magnon. El murcià Antonio Fidel, al baix. Excel·lent. Marca el compàs a les bandes de Quimi Portet des de fa trenta anys. L'empordanès del Berguedà Jordi Busquets, a les guitarres; quins solos! Els va fer quasi tots, per no dir tots!(...) I el vigatà Xarly Oliver, a la bateria; percussionista que va arribar a tocar amb les mans, com els grans. Una veu i tres cors. Una gran banda. Músics impecables, rock de veritat; només hi van faltar cerveses i cubates.
(...) va ser el més gran dels poca-soltes. Va jugar i va divertir el públic. Es va presentar com els cantautors, dels que es comuniquen amb un codi secret, i va convidar el públic a embogir quan sentissin «Llibertat» i «Sabadell» en qualsevol context. Es va fotre el públic a la butxaca (...).
Va agafar l'eix per tocar a l'Auditori de Girona i presentar Viatge a Montserrat, el seu darrer disc. En va repassar força peces: Quitèria, Pasturarem entre els lliris, Ales de colibrí, Sabadell, Dorm, Si plou ho farem al pavelló o Música per cremar autobusos. Però també va repassar discos vells, quasi tan rodons com el groc, el darrer. Del penúltim disc, el blanc, Matem els dimarts i els divendres, va tocar Paisatge amb anxova, Progresso adequadament. I va arribar a La terra és plana...: Àfrica, 11 de la tarda o El meu hàmster va anar a Cuba.
Quimi Portet té un directe potent i net, molt a prop de la pulcritud de les seves gravacions. És un compositor excel·lent, modern, un compositor de cançons d'amor que mai no fa el ridícul, ni peca de cursi. Si mai cantés en anglès seria un autor de culte, present a les bandes sonores de tots els autors de culte. I, com aquí, agradaria «als intel·lectuals i a l'aristocràcia» i, fins i tot, «als treballadors».
Francesc Pujols, de tres discs enrere resumeix millor que cap disc la filosofia tranquil·la, surrealista, esbojarrada, roquera de Quimi Portet. Portet és una mica com Pujols, que va dir que arribaria un dia que els catalans viatjaríem pel món i que ho tindríem tot pagat.

DOLÇ TRIBALISME
Quimi Portet va exhibir una indomable maduresa a Luz de Gas
JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA
Quimi Portet segueix el seu camí sense aparents interferències del món exterior, i en els seus dos últims discos dóna els seus millors perfils. Si Matem els dimarts i els divendres va representar el clímax del tribalisme, la seva nova obra, Viatge a Montserrat, redirigeix la seva naturalesa forestal a una introspecció més gran; l’altra cara de la moneda. Dilluns, a Luz de Gas, vam veure un Portet que matisa la seva aposta al voltant d’un rock concentrat d’autor que, més enllà del sarcasme, s’encoratja en cançons rocoses i delirants, de melodies sensibles i tacte rocós. El músic que un dia es va definir com «el guapo d’El Último de la Fila» es va trobar amb una clientela atenta i entusiasta, convocada pel club TR3C. «Millor, així no entra la plebs, la xusma», va ironitzar. I va entrar en matèria amb dos d’aquells mitjos temps entre bucòlics i marcians que nodreixen el nou disc, Pasturarem entre els lliris i Ales de colibrí. Una mena de downtempo comarcal desbocat. El món de Portet s’ha fet fort en aquelles estrofes florals, amb pòsit de saviesa popular ancestral, en què caben els homenatges a excursionistes «de cuixes celestials» i jocs sàtirs amb l’imaginari popular: «a l’aplec seràs meva», va celebrar a Quitèria, un dels moments més pop del disc. Portet és un entertainer, encara que els seus gestos desdramatitzadors i la complicitat amb el públic poden desviar l’atenció del que ens ocupa: un material que expressa un so i un imaginari molt singulars, amb gruix, més enllà del seu aspecte agut.
BANDA ROBUSTA / El seu grup, el mateix de la gira anterior, coneix el full de ruta: hi havia la guitarra endimoniada de Jordi Busquets (ex-Sapo, habitual de Gerard Quintana i Albert Pla), la bateria de Xarli Oliver i el baix d’Antonio Fidel, excòmplice d’El Último de la Fila («fa 29 anys que estem junts»). Els teclats de les cançons de Viatge a Montserrat van sere recreats per la sorprenent guitarra de Busquets, que tant pot reproduir un so d’orgue de tubs com un crit humà. A mig recital es van colar cançons d’anteriors treballs, com Em trenques el cor, Expulsats del cel i Francesc Pujols, aquesta en homenatge al pensador, que també ha inspirat cançons de Sisa, Pau Riba, Pascal Comelade i Roger Mas. Portet es va quedar sol amb Busquets en la seva presa d’Em dius que el nostre amor, de Toti Soler, i a la recta final va dedicar Homes i dones del cap dret a Adrià Puntí («el millor de tots») i va desenterrar la destral de guerra a la instrumental Música per a cremar autobusos. Recital sense hits: ni La rambla ni Montserrat. Els astres comarcals no els necessiten.

Esteban Linés
Es uno de los, desgraciadamente, escasos ejemplos de libre albedrío musical que pululan por estos contornos, de ayuntamientos con urnas soberanistas y de partidos soberanistas que no dudan en apoyar urgentes decretos ley de escaso espíritu soberanista. Reflejos de un país multiforme que contempla sin pestañear el progresivo declive de una - antaño-floreciente industria musical que sin pudor se fue deslocalizando ante la apatía y el desinterés de instituciones e instancias más preocupadas en halos, caray, soberanistas. Pasaron los años y las cosas van comenzando a resituarse. En Catalunya, auténtica fábrica desde hace un decenio de lo más granado en cuestión de músicas populares, las historias adquieren cuerpo y alma al margen del diktat tradicional. Antes no había nada, también es verdad.

Pero ante esta duda nietzschiana Quimi Portet va a lo suyo, amparado por buenas heredades de la época de El Último de la Fila, edificando una reconocible obra que refleja su peculiar y cambiante carácter. Poco dado al matiz, hijo de su tierra, amigo de las causas más imposibles,(...) se despeina con una pieza que llena de aire fresco su carrera en solitario. Las armas subyacentes permanecen intactas: "D´esquena al mar i a la muntanya; completament al marge de l´activitat industrial; sota una col, canta el poeta: ´Des d´una àrea de servei, la meva terra és com un parrac grapejat; un país vençut pel davant i pel darrere; d´atrotinada dignitat´" (Homes i dones del cap pret).Son importantes los bemoles de Portet y es magnífica su sintética manera de esbozar lo circundante. Es único en ese género, es sin duda el letrista más dotado de estas tierras tan transitadas, tan ansiosas de una identidad que sus hijos/ as más preclaros/ as no dudan en cuestionar. ¿Y la música? Detrás de un disco tan profundamente político sin saberlo, Portet ha recurrido a la máxima schumacheriana del "small is beautiful": todo lo toca él, algo Antonio Fidel y Albert Pla da un espléndido do de pecho en el mencionado Homes i…).

7/10/09 diaridegirona.cat » Opinió

De Sabadell a Montserrat

Portet engrandeix un univers líric propi, atractiu i molt diferent del que es fabrica per aquests turons de Déu

Vicenç Pagès em definia un autor hiperlocal dient: "Escriu com si agafés una antologia de poetes, s'aturés a Mossèn Cinto i arranqués totes les pàgines que venien a continuació".
La comparació de Pagès, en aquell cas, era força encertada i, des d'un punt de vista estètic, suggeria un dilema interessant: Era possible incardinar les troballes de Verdaguer amb les que havien aconseguit les veus de Baudelaire, Apollinaire o Jarry?
La resposta, per descomptat, és afirmativa. Només cal aturar-nos en alguns dels paratges dibuixats per Salvat-Papasseit, Casasses, Perejaume o, si ho preferiu, l'atòmic Quimi Portet.
L'astre vigatà (i ja tocava) ens acaba de regalar Viatge a Montserrat, un nou cedé on l'ànima verdagueriana flota per camps, terrats i cels en companyia de Juli Verne i Timothy Leary. Peces com A Barcelona, Homes i dones del cap dret, Manyagues, Excursionista, atrapen, fan somriure i ens obliguen a rumiar (algú havia escrit abans Que et donguin per l'engonal?)
Disc rere disc, Portet engrandeix un univers líric propi, atractiu i molt diferent del que es fabrica per aquests turons de Déu. Rere la simplicitat aparent i la malenconia bonhomiosa hi ha un talent creatiu de mida XXL. En solitari, ha creat cançons tan bones o molt millors que quan era a les files d'El Último. La revisitació de Montserrat, emotiva i aclaparadora, n'és un de tants exemples.
Uau! Quin goig, poder viatjar amb Portet.

Menos mal que existe Quimi Portet. Otro hombre libre. Se reconoce a un artista libre porque hace lo que le da la real gana. Sin imposturas, sin querer gustar, ni disgustar, ni nada. A su rollo. Así es Quimi y así suena su nuevo disco "Viatge a Montserrat". Tuve el honor de recibir de su parte, un adelanto del nuevo videoclip que ya puede verse en Youtube. Otra vez me sorprende. Otra vez lanza un "artefacto visual", pasando de tendencias, "looks" y de presupuestos. Hay que verlo.

Pero es que además, Portet es un guitarrista virtuoso, un encantador de serpientes, un fabricante de melodías preciosas, como postnucleares, en las que deposita sus letras surrealistas y poéticas con la sencillez de los genios. Portet es un tipo divertidísimo que le ha dado la vuelta al marcador y que se ríe de todo (empezando por él mismo). ¿Qué no es comercial? No saben lo poco que le preocupa la comercialidad al que, como él se define, era "el guapo de El Último de la Fila". Él se toma su tiempo, hace sus canciones, reúne a sus viejos amigos para tocar y no molesta a nadie.